Hitchcock & Dalí

Salvador Dalí i Alfred Hitchcock revisant els esborranys de les escenografies.

El director d'una clínica psiquiàtrica, el doctor Murchison, serà substituït pel doctor Edwards. En eixe centre treballa la doctora Constance Petersen, que es caracteritza per la seua dedicació psiquiàtrica i pel seu caràcter fred i distant. Quan arriba el doctor Edwardes, Constance s'enamora perdudament d'ell. Però res és el que pareix: en realitat -la seua estranya actitud ho feia intuir-, eixe tal Edwards és un malalt mental que cree haver assassinat el verdader doctor. El problema és que no recorda res, ni el seu nom. Aquest és l'argument que ens planteja Alfred Hitchcock per a viatjar pel subsconcient i el psicoanàl·lisi.

Un dels aspectes més peculiars de la pel·lícula, és sense dubte, la seqüència onírica dissenyada pel gran pintor surrealista Salvador Dalí.

Uno de los aspectos más peculiares de la película, es sin duda, la secuencia onírica diseñada por el gran pintor surrealista Salvador Dalí.

Salvador Dalí davant d'una de les escenografies * Dalí delante de una escenografía

Hitchcock va triar Dalí per al disseny de les escenografies oníriques i sens dubte no es va equivocar. Pareix que el seu treball no es va limitar als escassos minuts que apareixen en la pel·lícula, sinó que segons la biografia de Hitchcock "The Dark Side of Genius" (1983) de Donald Spoto, la seqüència haguera durat quasi 20 minuts. La tensió de Selznick (productor) feia Dalí va fer que part del material de la seqüència fora rebutjat, i conseqüentment destruït. Els croquis de Dalí diferixen molt del que es realitzaria en el muntatge final. Deixant a part la clara referència a "Un Chien Andalou" i la seua seqüència inicial de l'ull esgarrat. Dalí va afegir personatges amb el rostre cobert per un drap (Els amants de Magritte). També hi havia previst una màquina de cosir gegantina que foradava l'ull d'Ingar Bergman (amb referència a la seua edició il·lustrada dels Cantells de Maldoror) i una cullera amb un ull pegat a l'esquena que travessava les cartes en la taula de joc (taula amb cames de dona referència a Bretó).

Esborrany de l'escenografia de l'inici de la seqüència (a sota) * Boceto de la escenografía

Hitchcock escogió a Dalí para el diseño de las escenografías oníricas y sin duda no se equivocó. Parece ser que su trabajo no se limitó a los escasos minutos que aparecen en la película, sino que según la biografia de Hitchcock "The Dark Side of Genius" (1983) de Donald Spoto, la secuencia hubiera durado casi 20 minutos. La tensión de Selznick (productor) hacía Dalí hizo que parte del material de la secuencia fuera rechazado, y consecuentemente destruido. Los croquis de Dalí difieren mucho de lo que se realizaría en el montaje final. Dejando a parte la clara referencia a "Un Chien Andalou" y su secuencia inicial del ojo rasgado. Dalí añadió personajes con el rostro cubierto por un trapo (Los amantes de Magritte). También había previsto una máquina de coser gigantesca que agujereaba el ojo de Ingar Bergman (con referencia a su edición ilustrada de Los Cantos de Maldoror) y una cuchara con un ojo pegado a la espalda que atravesaba las cartas en la mesa de juego (mesa con piernas de mujer, referencia a Breton).

Seqüència de l'inici, després de tallar l'ull (homenatge a Buñuel)

Dalí va fer un centenar d'esbossos i cinc olis en blanc i negre, destinats a recrear una seqüència d'uns 20 minuts, el que va paréixer excessiu tant a Hitchcock com a Selznick. Les escenes tallades segons pareix ja no existixen, encara que algunes fotos de la producció han sobreviscut en els arxius Selznick. Segons pareix tota resta va ser destruït, només ens queden les paraules d'Ingrid Bergman; " Era molt més llarga i interessant. Era una cosa digne de posar en un museu. La versió final no va incloure el seu complicat metratge, en el que em convertia en una estàtua romana de la deessa Diana. Hi havia tantes coses meravelloses en la seqüència...va ser una verdadera llàstima. Haguera pogut ser una cosa sensacional."

Imatge del fragment destruït, Bergman és converteix en l'estàtua romana de Diana.

Dalí hizo un centenar de bocetos y cinco óleos en blanco y negro, destinados a recrear una secuencia de unos 20 minutos, lo que pareció excesivo tanto a Hitchcock como a Selznick. Las escenas cortadas al parecer ya no existen, aunque algunas fotos de la producción han sobrevivido en los archivos Selznick. Al parecer todo resto fue destruido, sólo nos quedan las palabras de Ingrid Bergman; " Era mucho más larga e interesante. Era algo digno de poner en un museo. La versión final no incluyó su complicado metraje, en el que me convertía en una estatua romana de la diosa Diana. Había tantas cosas maravillosas en la secuencia...fue una verdadera lástima. Hubiera podido ser algo sensacional."

La seqüència del somni (dissenyat per Salvador Dalí) està plena de símbols psicoanalítics-ulls, cortines, tisores, jugant a les cartes (algunes d'elles en blanc), un home sense rostre, un home que cau d'un edifici, un home que s'amaga darrere d'una ximenera caient una roda, i les ales. Es deduïx que Brown i Edwardes havia estat en un viatge d'esquí en conjunt (les línies en blanc són pistes d'esquí) i que hi havia mort Edwardes d'alguna manera allí. El Dr. Peterson i Brown preté anar a l'estació d'esquí (les ales proporcionar una pista) per a recrear l'esdeveniment i desbloquejar els seus records reprimits.

***

La secuencia del sueño (diseñado por Salvador Dalí) está llena de símbolos psicoanalíticos-ojos, cortinas, tijeras, jugando a las cartas (algunas de ellas en blanco), un hombre sin rostro, un hombre que cae de un edificio, un hombre que se esconde detrás de una chimenea cayendo una rueda, y las alas. Se deduce que Brown y Edwardes había estado en un viaje de esquí en conjunto (las líneas en blanco son pistas de esquí) y que había muerto Edwardes de alguna manera allí. El Dr. Peterson y Brown quiere ir a la estación de esquí (las alas proporcionar una pista) para recrear el evento y desbloquear sus recuerdos reprimidos.

LA SEQÜÈNCIA ONÍRICA DE SPELLBOUND * LA SECUENCIA ONÍRICA DE SPELLBOUND

**Hi han afegit al final de la seqüència un fragment de Un Chine Andalou (1929, Buñuel-Dalí)